Rajoy, sense (període de) gràcia

PER

ENRIC HERNÀNDEZ

 – 26 MARÇ, 2012

Mariano Rajoy celebrarà (és un dir) aquest dijous la seva jornada número 100 com a president del Govern. A la Moncloa, en principi, no hi ha cap acte previst. Potser és perquè aquest dia l’equip de Rajoy estarà més pendent de si la vaga general convocada pels sindicats paralitza o no el país. O potser perquè, després del sever correctiu sofert ahir a les urnes, al PP no tenen el cos per a gaires festes.

Encara que la bronzejada pell de Javier Arenas comença a fer cara de cap de turc, les causes del fracàs del PP a Andalusia se les hauria de repartir al 50% amb l’Executiu de Rajoy. Després de 32 anys en el poder, les costures del socialisme andalús s’estaven esquinçant pels casos de corrupció, l’enfonsament global del PSOE i l’aposta fallida de José Antonio Griñán en el 38è congrés federal de Sevilla. I, tot i així, en la seva quarta temptativa Arenas no ha aconseguit més que una pírrica victòria –insuficient per governar Andalusia– que es tradueix en la pèrdua de 420.000 vots respecte a les eleccions generals del 20 de novembre. Com a candidat, Arenas està de sobres amortitzat, però el plom que aquesta vegada portava a les ales es va forjar als alts forns de la Moncloa.

A Rajoy se li ha acabat el període de gràcia sense haver arribat a disfrutar-lo. Potser va fer el que havia de fer (o el que podia) quan, tot just arribat al seu nou despatx, va decretar la forta pujada de l’IRPF de la qual havia abominat en campanya, però faltar a la paraula donada acaba passant factura. Els símptomes de descoordinació i improvisació detectats a l’Executiu en la lluita contra la crisi transmeten a l’electorat el missatge que, contra el que havia proclamat durant anys el PP, el desgovern no és patrimoni dels socialistes.

L’astut assessor que va aconsellar al president que posposés la presentació dels pressupostos fins després del 25-M hauria de passar aviat a les llistes de l’atur. Lluny de mitigar els costos electorals per al PP de les futures retallades, els ha accentuat, ja que l’ajornament va deixar entreveure als votants que Rajoy amagava per interès electoral una agenda econòmica socialment regressiva. Encara més del que delaten les mesures adoptades fins ara.

Aquesta i altres argúcies del nou Govern, a part d’això, han disparat les alarmes a Brussel·les, que ha posat l’economia espanyola sota observació i amb pronòstic reservat. Si Rajoy va pensar que en tenia prou d’aprovar la reforma laboral (i així provocar una vaga general) per aplacar les autoritats comunitàries i els mercats, és obvi que s’equivocava. Les aturades generals registrades a Grècia tampoc van confondre els seus creditors.

¿La Covadonga andalusa?

No ho té fàcil, doncs, el PP, però el PSOE tampoc hauria de llançar les campanes al vol. Malgrat les seves difícils relacions amb Griñán, per aAlfredo Pérez Rubalcaba conservar el feu andalús constitueix sens dubte un alleujament, però la forçosa aliança amb IU convertirà la Junta andalusa en el laboratori de proves d’unes polítiques econòmiques que difícilment podran comptar amb el beneplàcit de Ferraz.

Presumiblement perdut (malgrat la victòria a les urnes) el Principat d’Astúries, el socialisme espanyol pot tenir la temptació d’exhibir Andalusia com una nova Covandonga d’esquerres des d’on iniciar la Reconquista. Si ho fa així, veurem quants segles triga a aconseguir-ho. Li convindria més modernitzar el seu discurs a tot Espanya (també el territorial) i construir una alternativa socialdemòcrata consistent a la dreta en el poder. Els nostres veïns francesos ja ho estan fent.