dimarts, 21 d’agost de 2012

11-S TOTHOM HA DE PARTICIPAR. ADEU ESPANYA !




Les polítiques del PP contra la llengua catalana arreu del territori són el reflex instintiu de la burocràcia heretada del franquisme i han provocat mobilitzacions i reaccions. Per un altre costat, les forces autonomistes no surten del seu astorament i neden en una arrossegada ambigüitat, tot contribuint a promoure aires d'incertesa o desorientació. D'això en resulta l'enfonsament gradual del PSC-PSOE, dominat encara per l'espanyolisme; i també, segons les darreres enquestes, la pèrdua gradual de vots de Convergència i Unió, entrampada encara en les limitacions del conservadorisme curt de vista de les seves forces vives. Són signes del temps. Fins i tot els més temorencs comencen a desbarrar perquè veuen com s'esfondra el seu petit món subaltern, com s'acaba l'oasi privilegiat en què s'havien instal·lat. I així demanen a un poble colpit per la crisi, i sobretot per les actuacions antisocials dels governants, que tingui paciència. Que no es queixi pels peatges. Que no es queixi per les retallades en sanitat, en educació, en protecció social. Si tothom sap que la causa de fons del nostre infortuni és la nostra pertinença a l'Estat espanyol, aleshores com és que aquells que s'autoanomenen sovint sobiranistes no acaben de fer el cop de cap?
Per la seva banda, l'aparell de l'Estat espanyol continua amb la seva dèria imperial anacrònica i de caràcter autista. Davant l'augment del sentiment independentista només té una línia d'acció: combatre per terra, mar i aire la catalanitat i els seus defensors. Allà on sigui: al Principat de Catalunya, a les Illes, al País Valencià, a la Franja de Ponent. Tot responent a les mobilitzacions amb una repressió descarnada (pallisses sagnants, empresonaments, retencions, detencions, amenaces...), les seves actuacions repressives van dibuixant el mapa dels Països Catalans: les brutalitats en el partit Barcelona-Athletic s'encadenen amb la persecució dels estudiants valencians i les arbitrarietats envers els mallorquins que defensen la llengua. Davant d'aquesta situació, el poder autonòmic es desqualifica quan no sap o no vol protegir dels atacs o reforça encara la política repressiva. D'aquí la seva pèrdua creixent de credibilitat.
La contradicció s'aguditza perquè hi ha fins i tot sectors socials importants de l'empresariat arreu dels Països Catalans que veuen com l'Estat espanyol en la seva obsessió recentralitzadora està obstinat a escanyar l'economia del territori nacional català i frustra fins i tot els projectes d'infraestructures considerats prioritaris en els plans empresarials, com ara l'eix mediterrani.
És l'hora de la veritat per als partits. O es posen al costat del seu poble, sense ambigüitats, o acabaran perdent la seva influència política. El doble llenguatge ja no funciona, ni funcionarà. Ser favorables a la independència vol dir, ara ja, mostrar ben clarament, en la seva política quotidiana, que defensen l'estat del benestar que haurà de ser el nostre estat independent. I també si volen afavorir l'empresariat més dinàmic han de fer els passos necessaris per avançar cap a la independència política, única via per a la gestió democràtica de l'economia.
Ha arribat l'hora de la veritat. La Marxa cap a la Independència, organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana, que va començar a finals de juny, permetrà mostrar la voluntat de llibertat de sectors més i més creixents del poble català i obligarà a abandonar les indeterminacions. Tothom ha de participar en les activitats de la Marxa. Tothom ha de ser, per damunt de tot, a Barcelona aquest 11 de setembre per tal de donar, amb una mobilització poderosa, una empenta definitiva a la independència. L'11 de setembre, mostrant la voluntat decidida de tot un poble, ha de permetre desbloquejar el camí cap al nostre futur en llibertat.